Feia temps que amb una amiga ens dèiem que volíem anar a la Índia però no com a Turistes, ni tampoc a “retrobar-nos a nosaltres mateixes”, sinó d’alguna altra manera per tal de poder profunditzar més en “aquella cultura” que tant ens cridava.
Sempre havíem estat nenes d’esplai i justament en la nostra Parròquia hi havia Enllaç, la ONG dels Claretians que donava oportunitats per a participar com a cooperants a diferents països subdesenvolupats. Aquest estiu es plantejaven tornar a la India i sense pensar-ho dues vegades ens vam llançar a l’aventura. Allà cooperaríem amb la Mercy Home, l’orfenat que està obert a tot nadó i infant que comprengui entre els 0 i 3 anys de vida aproximadament, i a gent gran que no es pugui fer valdre per sí mateixa.
Nosaltres anàvem a ajudar en la reconstrucció dels lavabos, però també per a estar amb ells en el dia a dia i poder treure’ls feina de sobre. Aquesta feina sovint consistia en ser una cuidadora més de l’equip. i què implicava això? Per als més nadons: donar biberons, canvia’ls-hi els bolquers de roba, jugar amb ells, gronxar-los per dormir, etc… i per als grans jugàvem amb ells, ballàvem, sortíem a passejar, els ajudàvem a dinar, també a fer les seves necessitats i cuidar la higiene personal, veiem vídeos educatius, llegíem contes,…
Tot això sembla molt fàcil de fer però quan tens 30 nadons que alimentar, rentar, cuidar i posar a dormir, comença a no ser tan senzill i fins i tot li podríem afegir la paraula “estrès”. En un moment, podies estar alimentant a dos nens alhora mentre vigilaves al tercer per a que fes el “rotet”, sense emportar-te una vomitada! Tot un rècord en nosaltres que encara no hem viscut el ser pares.
Desprès de fer els malabarismes alimentaris, els estiràvem a dormir o abraçàvem i cantàvem alguna nana per relaxar-los. Ara bé, tampoc podíem anar gaire lluny ja que en uns minuts ja en tenies a un o altre, o tot un cor de plors perquè el menjar havia fet tot el recorregut i ens reclamaven el canvi de bolquer!
Això no és tot, ja que l’altre banda la marxa no parava! Els més grans estaven cantant, jugant, pintant, barallant-se amb el del costat o cridant la nostra atenció, tot perquè algun adult estigués al seu costat dedicant-li temps i jugant amb ell.
Suposo que vist tot això la pregunta és: I què n’és de tots aquests nens i nenes? La Mercy Home té molt clar que és un lloc de pas per tots aquests nens. Tal i com entren, estan un temps mínim de 3 mesos per a que el nadó es refaci de la seva història personal i es mantingui sa, fins el temps que calgui per a que li trobin una família.
Sembla estrany però, durant la nostra estada vam poder veure moltes famílies Indies que venien a adoptar nens i nenes. Aquestes passen uns estàndards molt elevats perquè es procura que el nadó no torni a passar per una situació d’abandonament. Als pares se’ls demana que tinguin un mínim de salari (que no és molt baix), una estabilitat en el nucli familiar, una vivenda adequada pel nen, i tota una sèrie de requisits que ens faríem creus que demanen!
La manera en com s’assigna cada nen també és una mica peculiar. Les famílies mai trien entre tots els nadons, si més no, se’ls ensenya els que tenen més semblances físiques amb la família el color de pell, el tipus de nas, somriure,… i entre aquests tota la família tria quin vol.
Tots aquests processos semblen sorprenents, o almenys és el que vam sentir en veure que sí, tenen patrons i regles estrictes per donar una millor vida als nadons.
Per més sorpresa, la del dia que vam sentir cridar a una cuidadora d’emoció. Vam rebre una visita d’una família que havia adoptat una nena feia sis mesos. Estava preciosa, tota guarnida amb polseres de peu, arracades i un vestit d’estil tutú que ells troben molt elegant.
Així doncs, la tasca de la Mercy Home no acaba en quan donen el nen o nena, sinó que les famílies han d’anar fent visites cada “x” mesos per tal de corroborar que aquella va ser una bona família per al nen o nena.
Hola de nou a tots!
Com funcionarà el Sopar Solidari?