Davant una sala Pere Casaldàliga plena de gent i amb puntualitat començà la conferència del P. Abella sobre els “Nous horitzons per a la missió de la vida consagrada”, precedida per una presentació de l’acte a càrrec del P. Màxim Muñoz, Provincial del Missioners Claretians a Catalunya.
El P. Josep M. Abella, des de la seva experiència i perspectiva de Superior General dels Missioners Claretians i Vicepresident de la Unió General de Superiors, va fer una interessant i valuosa aportació sobre el moment actual de la vida consagrada i els seus reptes de futur, tot situant la missió de la vida religiosa dins de la missió de l’Església en el marc de la “nova evangelització”. Afirmà que estem vivint un temps de canvi i crisi, oportunitat per plantejar-se preguntes de fons i renovar les actituds i l’espiritualitat que mantenen el compromís evangelitzador de les congregacions i instituts dins de la missió de l’església.
Cal vèncer en aquests moments les desconfiances i inseguretats que aquesta crisi ha creat i que operen com un obstacle per a un desenvolupament contextualitzat de la missió de les congregacions i instituts religiosos. Cal recrear noves expectatives per tractar d’identificar els qüestionaments més radicals que aquest canvi comporta per a l’església i per a la vida religiosa. S’ha de mirar el món que ens envolta i intentar escoltar les veus que ens arriben per tal de posar nom a les pors i esperances que aquests qüestionaments susciten en nosaltres i en les nostres comunitats, per poder fer un esforç de reflexió i creativitat.
A continuació analitzà noves situacions i qüestionaments que afecten a la vida i la missió de les congregacions. Cada vegada, fruit de la globalització, les Congregacions i Instituts son més pluriculturals i pluricèntrics plantejant nous reptes.
El pluralisme cultural i religiós ens descobreix noves maneres de plantejar les preguntes fonamentals de sentit i ens porta a caminar juntament amb els creients d’altres tradicions religioses i amb les persones que tenen un univers cultural diferent d’anar a Jesús. D’altra banda, cal saber anar, amb Jesús i des d’Ell, a l’encontre de l’experiència religiosa i humana d’aquestes persones i aquests pobles, per descobrir-hi el rostre misericordiós del Pare que ens convida a eixamplar la nostra mirada i ens possibilita conèixer-lo més profundament com el que realment és: Pare/Mare de tots.
Davant del desafiament de la secularitat, la vida consagrada vol ser capaç de seguir provocant la pregunta sobre Déu, d’una manera que sigui intel·ligible als homes i dones de les societats secularitzades. L’espiritualitat és un element decisiu i molt important quan pensem en la missió, espiritualitat, però, s’ha encarnat molt més en la vida i els consagrats han comprès que la connexió amb el misteri de Déu no es dóna només en els espais sacres, sinó allà on el nostre Déu s’encarna.
Es veu a la comunitat humana profundament afectada per escandaloses desigualtats, conseqüència l’egoisme i la cobdícia dels que se senten amos d’allò que Déu ens va donar per compartir, que contrasten amb la set de comunió que existeix en el cor de cada ésser humà i que són causa de violència i mort. Cal construir una veritable harmonia on la justícia i la fraternitat es declinen en la quotidianitat de la vida de la comunitat cristiana.
El P. Abella, tot seguit, va donar propostes i pistes de futur reflexionant des de l’identitat de la vida consagrada i de la seva missió en l’Església i en la societat.
En una societat que cobreix necessitats i serveis que abans feien els religiosos, el P. Abella afirmà que la primera contribució a la missió és l’aprofundiment la dimensió teologal de la vida consagrada, una reflexió més profunda sobre l’experiència de Déu dels religiosos i de com aquesta modela les seves vides i s’expressa concretament en la seva projecció apostòlica.
Cal passar d’una mentalitat que veu el diàleg amb el “món” simplement com un “mètode” per al desenvolupament de la missió a una visió del diàleg com el “lloc propi” de la missió, això suposa, sobretot, portar la situació de la gent al centre de les nostres preocupacions. Ens des-centra de nosaltres mateixos per poder dirigir primordialment la nostra atenció a la vida i realitat del món i de la gent que hi viu, que ens situa molt més en el pla de Déu.
L’opció pels pobres i el compromís per la justícia han estat incorporats des de fa molt temps per l’Església i per la vida consagrada en la seva praxi i en la seva reflexió teològica. El desafiament és com comprometre’s en la promoció de la justícia a partir de la pròpia identitat, on la dimensió política de l’amor cristià busca la transformació de les estructures. Els testimonis dels religiosos, religioses i voluntaris que, malgrat les dificultats i les amenaces a llurs vides, acompanyen situacions d’exclusió i de pobresa són una de les “paraules” més poderoses i intel•ligibles que l’Església està pronunciant.
Cal repensar la ubicació de les nostres obres. El carisma de la vida consagrada té una dimensió profètica. Tenint en compte el carisma fundacional, cal preguntar-se quin és el nostre lloc propi en aquest moment de la història del món i de l’església? L’herència carismàtica de cada entitat té una paraula important a dir en aquest sentit. Segur que el nostre lloc propi en l’Església se situa en les “fronteres” socials, geogràfiques i culturals de la missió.
Aquest temps és un temps de sinèrgies. Els processos de globalització estan imposant d’una manera més decisiva el camí de la inter-congregacionalitat i de la “missió compartida” amb els laics i amb d’altres persones que cerquen la transformació del món segons el designi de Déu.
En definitiva, com als deixebles d’Emaus, Jesús ens dirigeix avui a nosaltres la mateixa pregunta: de què parleu en els vostres capítols o a les vostres assemblees i reunions; quins pensaments i sentiments omplen els vostres cors; per què us costa tant veure la realitat a la llum de la meva Paraula i saber interpretar els esdeveniments des de la clau que ofereix el misteri pasqual. Sabem que quan la Paraula no habita en nosaltres, com en el cas dels deixebles d’Emmaús, entrem en una situació de di-missió. Descobrir els signes dels temps i de discernir com convertir-nos nosaltres mateixos en signes de la presència de Déu en el nostre món, en signes que assenyalen aquella realitat alternativa que anomenem el “Regne de Déu”.
Descarregueu-vos el text de la conferència.
Podeu veure un resum de la conferència en aquest video
